Història

L’Hotel Buenos Aires, el paradís del modernisme

L’any 1886 va obrir les seves portes l’Hotel Buenos Aires, situat al llavors carrer Sant Pere Màrtir, actual Mont d’Orsà. Aquest edifici, propietat del veí de Vallvidrera Josep Juanet i Camps, estava situat fora de la ciutat de Barcelona d’aquella època, quan Vallvidrera era un poble rural aïllat i lloc d’estiueig habitual de la burgesia barcelonina.

El mestre d’obres fou l’arquitecte modernista Joan Bruguera i Díaz, que plantejaria un hotel de façanes blanques amb unes sanefes granades encara presents actualment. El 1902 Josep Juanet morí, i l’hotel va ser heretat pels seus quatre fills: Josep, Engràcia, Mercè i Joaquim. Tots quatre, sota el nom “Hermanos Juanet” van administrar l’hotel durant els següents anys, i el 1910 encarregaren a Jeroni Granell, autor dels vitralls del Palau de la Música, la remodelació de l’edifici, que incorporà el menjador modernista amb impressionants vistes sobre el pla de Barcelona. El terra acolorit de rajola hidràulica es combina amb unes làmpades de ferro forjat i uns grans finestrals. El mobiliari que omplia la sala, que no es conserva, era dels germans Thonet, també d’estil modernista.

Vallvidrera, el poble rural d’estiueig de la burgesia catalana

Durant els primers anys de vida de l’hotel, per fer les reserves, els clients s’havien d’adreçar a una botiga de la Rambla, des de la qual sortia un colom missatger, que anava fins al colomar de l’hotel Buenos Aires. En aquells moments, on els automòbils encara eren poc usuals i les carreteres eren camins tortuosos, Vallvidrera es considerava lluny del centre de la capital catalana. Municipi independent de Sarrià fins a 1892 i no annexat a Barcelona fins a 1921, Vallvidrera era un llunyà destí muntanyenc pels barcelonins i barcelonines. Llavors, les fumeres de les fàbriques rodejaven el centre de Barcelona, i l’hotel representaria l’oportunitat per les famílies adinerades d’allunyar-se del carregat aire industrial de la capital i respirar els buenos aires de Vallvidrera. No sabem si el nom prové d’aquesta reflexió, o si la capital argentina tingué alguna cosa a veure en el bateig de l’hotel, però està clar que l’edifici seria freqüentat per una burgesia barcelonina que buscaria tranquil·litat i aire net en els seus períodes de vacances.

L’Hotel Buenos Aires tanca les seves portes: arriba el Colegio Mayor

Les grans transformacions que patí Catalunya, i també Barcelona, en aquests anys afectaren també l’hotel. Així, a partir de la primera dècada del segle XX l’enorme avenç en les comunicacions, així com la gradual annexió dels municipis perifèrics de Barcelona a la ciutat, van generar canvis en els destins d’estiueig de la burgesia catalana. Ja dotada de cotxes i amb unes infraestructures més preparades, Vallvidrera quedava massa a prop, i així, a poc a poc, l’hotel va anar deixant de tenir clients. L’hotel Buenos Aires tancaria les seves portes en algun moment dels anys 20, i ja no tornaria més a ser un hotel.

El 1928, quan es vivia a l’estat espanyol la Dictadura de Primo de Rivera, la Universitat de Barcelona obriria a l’antic hotel el Colegio Mayor Alfonso XIII, en homenatge al llavors rei. Aquest seria una residència d’estudiants on també s’hi realitzarien alguns cursos, principalment d’estiu. El 12 de març de 1928 s’inauguraria el col·legi, i l’1 d’octubre d’aquell any rebria la visita del rei. Tot i que el contracte de lloguer de l’edifici rescindeix el 1934, tot sembla indicar que el col·legi tancaria les portes el 1930, un any abans de la proclamació de la Segona República.

En aquesta etapa republicana, l’edifici s’utilitzà com a Casa de Ejercicios Espirituales del Sagrado Corazón de Jesús, des de novembre de 1934. Un cop esclatada la Guerra Civil, i com molts altres edificis religiosos o de la burgesia, la casa va ser ocupada pels revolucionaris després de vèncer el cop d’estat a Catalunya. Al cap de poc, les necessitats de la guerra li imposaren un nou ús, i esdevingué un centre provisional d’acollida de refugiats i malalts.

Arriba l’ús per a la tercera edat: la Llar Betània

Ja en dictadura franquista, la Diputació de Barcelona llogà la casa i aquesta esdevingué un Hogar de Matrimonios Ancianos, inaugurada el 1943. El 1958 un anunci de lloguer i venda de la casa sortiria a La Vanguardia, però no seria fins al 1960 que l’adquiriria la Congregació de Sant Vicenç de Paül, i fins al 1976 que n’obriria la Llar d’avis Betània. Aquesta nova utilitat li donà, de nou, gran vida a l’edifici, convertint-se en un espai d’oci per la gent gran –i no tan gran– de Vallvidrera, com demostren les fotografies amb veïns i veïnes gaudint de l’espai.

S’hi creà el Club Betània, per exemple, espai social de veïns de Vallvidrera que s’hi trobava per celebrar-hi nits de poesia, dinars populars, sortides arreu del país o fins i tot festes i comunions. També hi tingueren llocs nits de cinema, reunions de l’associació de veïns i fins i tot l’Escola Nabí de Vallvidrera hi va fer les seves primeres classes en aquesta casa!

Recuperem Buenos Aires: Vallvidrera reclama l’espai comunitari

La casa, però, tancà les portes el 2012 i no se li tornà a donar vida fins el 2019, quan un grup de veïns i veïnes hi entrà per evitar que esdevingui hotel de luxe i recuperar l’esperit comunitari i cooperatiu que l’espai havia tingut. Recuperant el seu nom inicial, els membres de la Casa Buenos Aires volem reivindicar el passat d’aquesta casa, molt vinculat a la vida comunitària de Vallvidrera, i donant-li vida pretenem que torni a ser un lloc que uneixi llebrenques i llebrencs per fer de Vallvidrera un lloc millor!